Realment vivim en una època estranya, una època en què els mandataris, alcaldes o presidents, van a demanar a la porta d’un home corrent i li conten els seus problemes a la oïda.
Rara època en què els monarques absolutistes són elegits democràticament. El poble ara elegeix als seus tirans, convertint-se en esclau de la seua llibertat, conquerida en forma de sufragi universal, el qual considerat en aquests termes no és més que un engany per al poble.
La tirania se sustenta avui sobre la legitimitat que li atorga el sufragi universal. L’evolució humana s’ha lluit en aquest aspecte, elegir al dictador que et sotmet, en repetides ocasions i fins a la sacietat: Homo electus. Capítols de la història que caldrà ometre sinó volem que els xiquets del demà es desencaixen el pit amb nosaltres.
Tanmateix, és eixe dret assolit, el sufragi universal, el que ens pot alliberar de la tirania? La resposta és, en qualsevol cas, dubtosa. Però, no obstant això, tal volta deixar escapar les oportunitats que ens presenta un procés electoral d’aquestes característiques seria, probablement, un error. Per malaventurat que parega, les eleccions europees poden suposar canvis. Sincerament, sinó es castiga en aquestes eleccions -i en les futures- als partits de la tirania, o siga, als dos principals partits del sistema bipartidista espanyol-europeu -PP i PSOE-, no tenim perquè continuar tenint cap classe de fe en la “humanitat”, i el sufragi universal deixarà d’existir com a tal per sempre més.
Queda clar, a dia d’avui, que el més important d’un país és l’economia. Es veuen representades, en l’actual sistema polític espanyol-europeu, les inquietuds econòmiques de la majoria dels ciutadans? Clarament no en un sistema on més del 60% dels treballadors cobren menys de mil euros al mes, la riquesa es concentra en molt poques mans i la taxa d’atur està sempre pels núvols. Molt depravada hauria d’estar la ment de qui hi veguera reflectida d’aquesta manera l’economia adequada per al conjunt de les persones. No hi veieu, iaios, que aquesta manera no era la més idònia? -ens diran. Així és la seua economia: atur i desigualtat! I referendada ocasionalment per la població…
Punt i apart. Les nostres propostes, com volem fer constar fins a la sacietat, parlen d’una “Economia del Bé Comú”, la qual és perfectament assolible. Fins a un xiquet de tres anys, seria capaç de dissenyar un sistema econòmic qualitativament superior al capitalisme. Però com a nosaltres, el prendrien per boig. Però el deliri econòmic no deu continuar més, no en el nostre nom!
Cal un nou model econòmic. L’ecosocialisme a Europa està tenint un gran auge i, el poble valencià necessita participar d’aquest auge, perquè la nostra economia ho necessita i la nostra terreta necessita més atencions. Existeix doncs la possibilitat de crear un gran front europeu a favor d’una economia més favorable a les persones i al medi ambient. On els valencians hem d’estar presents, per tal d’exigir a Europa la nostra part del pastís, dir-los que no volem ser un País de cambreres i agranadores, que volem una Terra viva. Nosaltres ensenyarem a eixos víkings com es construïx un País perquè al seu imperi totalitari regna la desigualtat.
El camp valencià, necessita tornar a ser important per a Europa, on la seua importància relativa ha disminuït en els últims anys a favor d’altres zones. Però sabem que el País Valencià és una de les zones de major potencial i riquesa agrícola d’Europa i caldrà defensar aquesta postura davant el Parlament europeu. Els altres podran produir barat, però la nostra qualitat els és inassolible. I així es farà el mateix amb la resta de sectors econòmics potencialment importants, que en són tants per a València, defensar-los des del Parlament europeu.
Xavi Sanjuan – Sectorial d’Agricultura i Pesca