Un dels mètodes anticonceptius més usats -i menys recomanat, tot siga dit- és l’anomenada marxa enrere que els lectors em dispensaran d’explicar, i menys encara amb detalls que crec del tot innecessaris. Rajoy i el seu govern n’han fet ús aquesta setmana, amb l’anunciada -i calculadíssima, per pur i covard electoralisme- retirada de l’avantprojecte de la nova llei de l’avortament que preparaven des de feia temps, contra tot i contra tots, tot responent a les demandes dels seus sectors més rancis, que això de les llibertats i els drets no ho acaben de veure massa clar, els homes. Aquesta marxa enrere a traïció, doncs, ens deixa manifestacions ultres espontànies i l’adéu del ministre de les celles grosses i el riure espasmòdic, el gendre del falangista Utrera Molina -aquell que els darrers dies donava la vida per l’espanyolitat, com si el sacrifici d’una mòmia en formol li importara a algú- i el seu abandó no només del consell de ministres sinó de l’escó, la direcció del partit i la política activa. Tot un adéu!La dimissió de Gallardón, gens sorpresiva, tanmateix és coherent. No se n’ha sortit i plega. No marxa de buit, però, ho fa amb els deures fets, amb l’arsenal jurídic a punt contra una llei de consultes catalana plenament legal però que els servils i jacobins jutges del tribunal constitucional impugnaran només faça la primera alenada. Serveis prestats i colpets a l’esquena, que això és debades, ara li toca fer un pas enrere i veure els bous des de la barrera, després de trenta anys fent de vers, primer solt, després sense rima i sempre sense gràcia. Els voltors que sempre han planat sobre ell, enfambrats, es freguen les mans. Espe a la fuga no ha deixat de ballar sobre un peu des de dimarts al seu quarter d’hivern. La paciència és amarga però els seus fruits són dolços, deia Rousseau. Ha sabut esperar, sap que tornarà de la mà del seu mentor Aznar per salvar Espanya i posar ordre a un corral on Rajoy el del sí però no o potser també ha fet aigües amb la seua habitual no-gestió tan gallega com nefasta.
L’hemeroteca en va plena, de declaracions, actituds… i curiositats. Els mitjans més conservadors, que més li feien la guitza quan era alcalde de Madrid, mentre els anomenats progressistes -continuar afirmant avui dia que El País, per exemple, n’és, és d’una temeritat majúscula- el posaven pels núvols, ara són els que més el lloen per la decisió presa. Viure per a veure. La mateixa Espe a la fuga li deia tebi i després, qui sap si per demostrar el contrari, es va revelar com un dels ministres més reaccionaris. La veritat és que podia haver dimitit prou abans: ha estat un pèssim ministre de justícia, dels pitjors, intervencionista i maldestre, i que s’ha posat en contra a tothom. No se l’enyorarà. Tampoc no és solució: n’arriba un altre de nou -català de cognom, ironies del destí- potser més mala bèstia fins i tot, i ací no haurà passat res. Canvia la música però l’instrument és el mateix. I plegar veles no vol dir deixar la barca a cal calafat. Si tornen a manar no dubteu que ho tornaran a intentar…
L’excusa oficial, que la llei es retira per falta de consens no se la creu ningú. Porten tota la legislatura imposant a colp de majoria absoluta, fent-nos passar per la mola de molí dels seus diputats-xais perquè són incapaços de consensuar res amb ningú. Les eleccions, que encara són lluny, ja s’han deixat la primera i sonada víctima, gens innocent, pel camí, i el pitjor de tot és que li han tallat les ales quan més podia xal·lar. I això, estimats lectors, deixar-te a mitges després d’obligar-te a fer marxa enrere abans d’horasí que és, de totes totes, absolutament imperdonable.
Salut i País, xiquets… i fins la setmana que ve!
Llicenciat en Filologia. Professor de llengua, literatura i periodisme.