L’alternativa que ací es presenta es basa en la correcció del desastrós programa cultural que fomenta valors en l’economia contraris als que regeixen la societat. Per tal de dur a terme aquesta correcció, cal deslligar les falses guies ètiques -cerca de benefici i competència- del marc d’incentius legítims i afegir les que si serveixen a la majoria. El marc d’incentius per als individus actius en l’economia ha de canviar radicalment de la cerca de beneficis i la competència a la cerca del bé comú i la cooperació. El nou objectiu de les empreses és produir la major aportació possible al benestar general, i convertir aquest en el nou significat de l’èxit empresarial.
Ja en els anys setanta es començà a buscar un indicador del benestar. Al meu parèixer, on s’ha aplegat més lluny en aquest sentit és en el Regne de Butan amb la seua «felicitat nacional bruta». En este xicotet regne no treballen amb cap model matemàtic complex, sinó que pregunten directament a les seues quatre-centes mil llars a través d’un qüestionari de setanta preguntes com:
· Com veu el seu futur i el dels seus fills?
· Confia amb el seu veí?
· Disposa diàriament de temps per a fer un descans/meditar/resar?
Els economistes de lliure mercat sostenen que “la felicitat no es pot mesurar”. En qualsevol cas, més que amb el PIB, segons la meua opinió, amb una enquesta ciutadana de preguntes intel·ligents (que apunten a la psicologia, la medicina, la sociologia, l’ecologia, la política i les relacions entre homes i dones) és possible aproximar-se molt a la «felicitat», i també, d’aquesta manera composar el «producte del bé comú» d’una economia nacional.
La mateixa maniobra podria repetir-se, a nivell microeconòmic, amb cada una de les empreses. El benefici d’una empresa sols aporta informació de com se serveix a si mateixa, però no de com serveix la societat. Pot existir un nexe entre el benefici i el bé comú, l’esperança d’Adam Smith no venia del no res, però no hi té el perquè. Un benefici financer elevat pot anar acompanyat igualment de destrucció de llocs de treball i de seguretat social, de discriminació sexual, de la fabricació de productes perillosos, de la destrucció del medi ambient, d’evasió d’impostos o del finançament de partits polítics. Hauríem de mesurar directament en les empreses allò que anhelem en lloc de desviar-nos a través del benefici financer, que diu realment molt poc de l’autèntica finalitat.
Aquell qui actue de manera social, ecològica, democràtica i solidària hauria de tindre-ho més fàcil que l’asocial i desconsiderat. Segons la comprensió actual, hauria de gaudir d’un avantatge competitiu. I açò és exactament el que crea el balanç del bé comú. El balanç financer es converteix en un balanç paral·lel o intermedi, el qual traça com una empresa cobreix les seues despeses, inversions i provisions, però ja no reflecteix «l’èxit» empresarial. Evidentment les empreses no han de tindre pèrdues per estar en el camí del bé comú, però tampoc han de desitjar el beneficis sobre el benefici. El benefici sols és un mitjà per a fins clarament definits: augmentar el bé comú. Els cinc punts centrals que es mesuren en el balanç del bé comú no són res nou, ja que es troben en la majoria de constitucions i lleis fonamentals: dignitat humana, solidaritat, justícia, sostenibilitat mediambiental i democràcia. El balanç del bé comú mesura com els «grups d’afectats» de les empreses viuen eixos valors bàsics. Per tal de fer-ho més evident hem creat la «matriu del bé comú», que abarca en l’eix central els cinc valors fonamentals, i en el vertical els diferents grups d’afectats. En les interseccions es mesuren actualment divuit indicadors del bé comú. Per exemple:
· Com d’útils són els productes/serveis.
· Com són les condicions laborals.
· Com es reparteixen els ingresos.
· Si es tracta i remunera igual eels homes que les dones.
· Com de democràticament es prenen les decisions.
Usos permesos dels superàvits: 1) Inversions. Sempre i quan proporcionen un valor social i ecològic afegit. 2) Provisions per a pèrdues. 3) Augment del capital propi. El tercer ús permès dels superàvits del balanç és el pagament complet de capital extern, de crèdits bancaris. 4) Repartiment als col·laboradors. Fixant un límit, a un nombre de vegades concretes el salari mínim, desenvolupat per convenció econòmica i ratificat pel poble sobirà. 5) Préstecs a socis. Es poden concedir préstecs sense interessos. D’aquesta manera els fluxos de diners serien més econòmics i les empreses s’estalviarien el camí al banc.
Usos no permesos del superàvit:
1)Repartiment de benefici entre propietaris que no treballen en l’empresa. El nucli del capitalisme es basa en què -els amos del capital, els poderosos- s’apropien legalment de la plusvàlua1 dels altres, els que no són amos de capital, els que no tenen poder. 2) Dissociació de poder i responsabilitat. 3) Repartiment injust fins a l’explotació 4) Motiu absurd. 5) Concentració del poder i retroalimentació positiva.
1 Plusvàlua. Aquest increment o excedent que queda després de cobrir el valor primitiu és el que jo anomene plusvàlua (Surplus Value). El Capital, Karl Marx.
S’anomena plusvàlua al treball que una persona fa de més, sense que aquest siga remunerat. És el treball impagat que és extret de la força de treball de l’assalariat per part del capitalista o empresari.
